Lupe Azcano

BE sona · abril 2016

Impro-jazz
Entrevista a Lupe Azcano

Lupe Azcano i The Jazzy Jammin Band
Tots els dimarts – 21.30h
Tallafocs
C/ Baró de San Petrillo, 46

Com vas començar a cantar jazz?

Per casualitat. Abans em dedicava al rock i tocava el baix elèctric, fins que de sobte em van preguntar si volia provar cantar en un trio de jazz. En el jazz vaig veure-hi una oportunitat d’aprendre un ofici amb el qual podia guanyar-me la vida, vaig veure una possibilitat de viure de la música, cosa que fins a aquell moment m’havia semblat utòpic. Així va començar la cosa, però després, quan em vaig introduir al món de la música, em vaig sentir com un peix a l’aigua, fou com trobar el meu lloc en el món.

Quins són els cantants que més t’han influenciat?

De jazz? Cap. No vaig escoltar jazz fins que no vaig començar a estudiar-lo, amb 23 anys. M’agradaven els Beatles, i el rock progressiu dels anys 70, grups com Pink Floyd, Yes, King Crimson, Genesis o Jethro Tull. Després, a l’hora d’estudiar jazz, em vaig nodrir, sobretot, dels bons músics que m’envoltaven quan vaig participar a les jams.

Què té la música dels Beatles que t’ha portat a fer-los un homenatge?

Els Beatles són com déus per a mi. Els vaig descobrir quan era una xiqueta de 6 anys i vaig estar enganxada a la seua música durant tota la meua infància i adolescència. He tingut, fins i tot, una llarga etapa de la meua vida en què no escoltava altra música. En fi, sóc una “Beatle-maníaca” autèntica.

En quin estil enquadraries el teu últim treball?

Aquest estil jo l’he batejat “Jazzy Beatle”. No és més que les cançons dels Beatles arranjades per mi, plasmant la meua experiència del món del jazz.

Com veus l’escena del jazz valencià? Creus que les coses estan canviant?

La veritat és que estic acostumada a la crisi. Vaig començar a dedicar-me a la música ja en temps de crisi, i tots els meus companys de “pèl blanc” em parlen sempre d’una “època daurada” en què vivien dels concerts, hi havia grans festivals i grans pressupostos destinats a la cultura i es guanyava molts diners. Però jo aquesta època no la vaig viure, i tal com veig el panorama actual, no tinc l’esperança que això torne. Sí, les coses estan canviant, però per a pitjor, i em referisc a un canvi que va començar ja fa uns anys amb la crisi. Darrerament hi ha hagut alguns canvis positius, com la legalització dels concerts en bars de Barcelona, però crec que és massa prompte per treure conclusions. Cal un canvi molt fort en l’àmbit cultural perquè el jazz puga tenir un futur prometedor.

Amb qui t’agradaria o t’hagués agradat compartir escenari?

La llista de gent del món del jazz amb la que m’agradaria tocar és pràcticament infinita, ja que hi ha molts capos de jazz al món, fins i tot hi ha infinits capos de jazz, que ni tan sols conec, amb els que segurament m’agradaria compartir escenari si els conegués. Als jazzistes ens agrada tocar amb molta gent diferent. M’agrada compartir escenari amb qualsevol músic que sàpiga “parlar l’idioma” del jazz, tan si és famós com si no ho és.

Parla’ns del teu tema favorit.

No tinc un tema favorit, tinc milions de temes favorits, tant en el jazz com en el rock. Cada dia em vénen de gust uns o altres, segons l’estat d’ànim.

Per què recomanaries apropar-se a les sessions de jazz del Tallafocs?

Perquè difonem l’autèntica essència del jazz, que és la improvisació, de la mà de grans músics de l’escena que van trepitjant aquest escenari cada dimarts. A més és un dels millors restaurants de Benimaclet, les tapes estan boníssimes i a molt bon preu. Recomanaria menjar a aquest lloc, independentment de les sessions.

També pot interessar-te