Barri de Santa Ana
BE conta · abril 2016
L’anomenat “Barri de Santa Ana” estava situat, segon els veïns recorden, lluny del centre del poble de Benimaclet, a l’altre costat de les vies del popular trenet, a mig camí entre l’estació i la casella. Hui en dia, ocuparia part del conegut Parc de la Via i de l’IES Ferrer i Guàrdia, per on passava el Camí de Vera.
Els veïns expliquen que hi havia al voltant de dotze cases en cada filera i és recordat com un barri d’obrers, separat de Benimaclet. Açò era així perquè se situava al voltant de l’horta i accedir a ell era complicat, ja que el recorregut es feia des del Camí de Trànsits i també a través de l’antic Camí de Vera.
En la dècada dels anys 40 ja estava consolidat amb vint-i-set parcel·les edificades al voltat de dos carrers, el de Santa Ana i el de San Joaquín. Fins i tot, se celebraven les festes en Santa Ana, el 26 de juliol. A més, tenien dues tendes d’ultramarins.
Al seu origen, les alineacions del primer carrer van seguir la pauta d’una gran casa existent, amb planta en forma de L amb un gran jardí en la seua part posterior. La resta de parcel·les estaven ocupades per “cases rurals d’origen modern”, les típiques “cases a una mà” o “a dues mans” amb un xicotet pati o hort posterior i cobertes de teula a dues aigües paral·leles a la façana principal. Entre 1929 i 1930, per iniciativa de Vicente Oltra Suría, l’important arquitecte valencià Javier Goerlich va projectar i dirigir la construcció de quatre noves cases al carrer San Joaquín que responien fidelment a aquesta tipologia tradicional, amb el menjador sempre en la part central directament connectat amb el pati posterior en planta baixa i amb una galeria en les plantes altes.
El “progrés” s’ho va arrasar tot en la dècada dels anys 80, com a conseqüència de la transformació urbana del barri. Per tant, aquesta àrea va existir fins a la construcció dels edificis del carrer Guàrdia Civil. Res queda d’aquest barri popular, només la guia de carrers conserva el carrer de San Joaquín, ara situat al costal de l’Institut Francesc Ferrer i Guàrdia.
