Qui sou? Som un grup de 9 joves amics, majoritàriament de Benimaclet, amb moltes ganes de crear i expressar allò que pensem d’una forma musical i artística. Amb tot açò, volem arribar a la gent per transmetre’ls aquestes idees, tractar d’aconseguir que aquest públic gaudisca de la nostra música i reflexione amb les nostres lletres, per tal de crear una opinió crítica respecte a la realitat on vivim.

Quina és la vostra història? El grup sorgeix a l’Institut Francesc Ferrer i Guàrdia allà pel 2011. A les diferents celebracions que es feien ens ajuntàvem alguns dels músics i preparàvem un parell de cançons. D’aquesta manera vam entrar en contacte 6 xavals d’institut de diferents edats amb gustos musicals i un pensament crític amb molts nexes d’unió. Així, el primer concert com a Traficants de Sucre el vam fer durant una tancada que organitzarem estudiants de diversos instituts al Ferrer i Guàrdia arran de les actuacions policials repressives durant la “Primavera Valenciana”. L’experiència va ser molt positiva i després de madurar la idea durant un estiu, Víctor (guitarra i veu) ens va comboiar per tirar endavant el projecte component les nostres pròpies cançons. Durant els següents mesos acabàrem de tancar la formació, vam començar a treballar en les nostres 4 primeres cançons, férem el nostre primer pas per un estudi a València i en agost el nostre primer concert a l’Atzúbia, ja amb temes propis. A partir d’eixe moment hem anat sumant concerts arreu del País Valencià, guanyant diferents concursos de bandes joves que ens han suposat un gran impuls, i compartint escenari amb grups del nivell de La Gossa Sorda, Aspencat, Los Chikos del Maíz… Ara estem immersos en la gravació del nostre primer disc.

I el vostre nom? Tot va eixir entre bromes durant un pati, a l’institut, de forma espontània. Ara bé, li hem volgut donar sentit a aquest nom, fent referència a un llibre d’Estellés (“Llibre de meravelles”) on es parla del tràfic de sucre durant la postguerra, un període de misèria i desproveïment. Per fer una mena de paral·lelisme, nosaltres volem representar aquest moviment alternatiu a València, que ha anat a poc a poc recuperant la nostra cultura a expenses dels qui ens governen, que mai ens han posat les coses fàcils. Hem anat conquerint espais granet a granet. Per tant, ens sentim part d’un poble que reivindica el seu moment i la necessitat de recuperar la dignitat perduda durant tots aquests anys.

Com ha estat la vostra experiència al Festimaclet? La resposta és un “UAU!” amb majúscules. En primer lloc, l’oportunitat de tocar a la plaça del teu poble a una festa com l’Arribada del Moro Maclet és ja de per si increïble. Molts de nosaltres hem crescut amb el Carnestoltes, acudint a la cercavila i cridant la proclama any rere any. L’experiència que ha suposat per nosaltres tancar una nit tan màgica com aquesta és indescriptible. A més, el fet de recuperar la plaça com a espai de tots i la resposta que vam rebre ho fan encara més especial, realment no esperàvem tanta gent. Potser, la nota negativa va ser aquesta, l’excés de gent: com a músics era una nit d’aquestes per botar de l’escenari però des de baix la massificació resultava una mica aclaparadora. Tot i això, com espectadors l’experiència va ser també molt positiva, tant Pepet i Marieta com Skatuttipresto són dos grups que contagien molta eufòria i vam gaudir de valent.

De què parlen les vostres lletres? La temàtica de les nostres cançons és variada però procurem que el fil conductor de tot el que escrivim siga la consciència. Parlem del que parlem, tractem d’abordar l’enfrontament amb el full en blanc des d’una perspectiva reflexiva i crítica. De la mateixa manera que no es pot viure en l’apoliticisme tampoc es pot escriure evitant posicionar-se; nosaltres fem música política, sempre ho hem dit, i entenem que és l’única manera possible de fer música. No es tracta només del contingut social que es pot trobar a les lletres, quan escrivim al voltant d’un tema que no és directament polític sempre fem abans la reflexió dels valors que hi volem transmetre. En definitiva, entenem que abans d’escriure, per exemple, una de tantes cançons d’amor, cal ser conscient dels valors que van associats i les implicacions que aquests tenen.

Quina fou la vostra primera cançó? La nostra primera cançó va ser “Rates de Benimaclet”, o “Rates” com l’anomenem de vegades. Parla del moment en què tornes a Benimaclet després d’una nit de festa, mentre el poble comença a despertar, els treballadors marxen cap al primer torn…Combina l’eufòria del moment amb reflexions noctàmbules al voltant de la societat. Curiosament, la lletra no va ser idea nostra, sinó d’un bon amic que formava part del grup en els inicis i que amb la seua aportació ens va donar la primera empenta.

Plans de futur? El nostre primer disc, “Cicatrius fetes tatuatge” està prop de veure la llum i tenim moltes ganes de fer-lo rodar per tot arreu. Hem dedicat molt de temps i moltes energies en el projecte, però realment, ens ha encantat fer-ho: quan els esforços són tan dolços sempre compensen. Ara estem preparant un directe ple d’energia amb les noves cançons i nous arranjaments amb què pretenem contagiar tothom i enganxar-los al sucre.