Totes les cançons parlen de tu

BE escriu · març 2016

Xavi Sarrià
1977. Barcelona

Obra publicada
Històries del paradís, 2009
Totes les cançons parlen de tu, 2014

Podeu trobar l’obra a
Llibreria La Traca
La Repartidora
Macondo

Text
Xavi Sarrià

Quan l’Ivan torna a València per enfrontar-se a les seues ombres, recorda els dies d’aquell 1992 que li van canviar la vida. Els blocs de pisos entre descampats, recreatius i alqueries abandonades. Els amics del barri marcats per les frustracions de les seues biografies. L’estètica i el llenguatge que usaven com a cuirassa. Les cançons gravades en cassets on es refugiaven. L’espiral de violència que els arrossegava cap a un oceà d’incerteses. Les famílies que patien els seus propis naufragis. El fràgil equilibri que es va trencar amb la mort inesperada.

Ambientada en un barri com el Benimaclet dels anys noranta, Totes les cançons parlen de tu s’endinsa en les ferides que s’obren durant la vereda iniciàtica. Una novel·la amb una banda sonora que, des de Kortatu a Lluís Llach, ens parla de les vivències i les absències que ens han fet qui som.

Vols llegir-ne un fragment?

L’any 1992 la realitat canviava a marxes forçades. La caiguda del mur de Berlín i l’enfonsament de l’URSS s’havien carregat la parafernàlia bèl·lica de la Guerra Freda. Abatut el bloc de l’est, els dolents de les pel·lícules ja no serien els agents del KGB, sinó els sequaços de Saddam. El lliure mercat esdevenia l’única religió oficial i els EUA, el seu pontífex armat. La profecia neoliberal era clara: assistíem a la fi de la història. Els estats perdien poder en favor dels grans mercats i la uniformització ens convertia en borregos clonats. Els xenòfobs es fregaven les mans. Les noves onades migratòries foren el boc expiatori. Els atacs i les pallisses es multiplicaren arreu d’Europa. Les notícies que arribaven de l’antiga RDA espantaven. A Rostock, centenars de neonazis atacaven amb còctels Molotov un alberg d’asilats kurds davant de milers de veïns que aplaudien l’acció. Més a prop, a Madrid, la dominicana Lucrecia Pérez era la primera víctima dels racistes de l’estat. I a València, els d’Acción Radical reunien tres-cents neonazis d’arreu d’Europa mentre reclutaven joves de barris com el meu.

Aquell era el món en què creixia. Inconscient encara dels seus perills, em falcava els auriculars del walkman i em submergia en els mosaics sonors de Public Enemy. La veu de Chuck D bramava Fight the Power mentre pelava pipes amb la boca als bancs plens de cors i lletres punxegudes que hi havia en un dels extrems del descampat. Era el nostre punt de trobada. La seua situació estratègica ens permetia observar l’esplanada que havia esdevingut el centre de la nova barriada des que la voràgine desenvolupista va encerclar l’antic poble que s’alçava allà. I de segur que aquell tros de terra havia estat una horta regada per una xarxa de séquies mil·lenàries, però ja no importava a ningú. Els Renault 4L, els Seat Ronda i els Ford Escort hi aparcaven caòticament, els gossos corrien lliures entre els espais que deixaven i els xiquets es conformaven amb quatre engrunsadors rovellats per a esbargir-se. Al voltant, els edificis del barri semblaven ruscos amb balcons esguitats de roba estesa i trastos apilats. Pisos de protecció oficial construïts a corre-cuita que s’alçaven escortant la quotidianitat d’un entramat urbà improvisat als anys cinquanta, seixanta i setanta. Plaques amb les fletxes de Falange als portals, vespinos cavalcades per princeses amb xandall, un parell d’alqueries que resistien el setge sigil·lós de brutícia i malesa. Paisatges d’un barri enclavat als afores. Entre la perifèria i l’horta. Entre el soroll de la ciutat despersonalitzada i els ecos d’una tradició que es perdia a colp d’ignorància i ciment.

També pot interessar-te