1 any de Teatro Circulo Benimaclet

Fa un any que Teatro Círculo es va tras- lladar al barri de Benimaclet. Centre de creació i exhibició de les arts vives con- temporànies des de 1993, amb companyia estable, integrada en la Federació d’Espais Teatrals Independents des de 1999 i or- ganisme guardonat a l’abril de 2002 amb el premi especial dels Max atorgat per la SGAE. Format per un equip artístic amb col·laboradors en diferents àmbits i amb un espai que desitja intervenir a l’esfera pública generant obres i coneixement en diàleg fluid amb els artistes i la societat del nostre temps i que es resisteix a ser etiquetat amb termes que evoquen l’exis- tència de fronteres, perquè la creació no té límits.

Círculo s’ha anat definint pel que fa com pels llocs que ha habitat, pel contingut com pel continent. Amb cada mudança, amb cada canvi, també hem canviat. En aquests moments, Teatro Círculo no es concep sense Benimaclet, nucli obert d’estudiants i col·lectius socials, d’acció i sinergies culturals per a un teatre que té la vocació de ser plural i permeable. Treba- llem en xarxa lliure, establint pràctiques col·laboratives i desenvolupant projectes amb diverses estructures, establiments i activitats locals. Habitem una geogra- fia nova que articula el nostre fer i dóna sentit a la nostra existència. Un nou con- tinent: Benimaclet. SER, identitat, FER, actuar i ESTAR. Continent Benimaclet.

Quina és la vostra necessitat primor- dial? Sempre ha sigut fer teatre. I fem teatre en un espai de creació i represen- tació propi on podem presentar projectes que per la seua estètica, llenguatge, autor o merament per criteris temporals en el procés d’assaig i representació no se sot- meten a l’exigència dels teatres ja establits.

Com es trien les obres de cada tempo- rada? La Direcció Artística de Teatro Cír- culo s’encarrega de la tasca de programar. Es fonamenta en uns principis bàsics que la guien i naix com a reflex d’unes necessi- tats artístiques i personals. Ana Campos i Cruz Hernández són les encarregades que Círculo tinga una programació viva, can- viant i transformadora. No és una progra- mació fútil, no és alguna cosa aïllada que viu en les idees individuals de cadascun de nosaltres, sinó que viu en el pols de la vida, amb una actitud d’escolta, facilita- dora, transparent. La dinàmica de la programació està en contínua dialèctica entre companyies i sala, és flexible i no amaga la situació laboral de les companyies que treballen a València amb l’escassetat de re- cursos d’aquestes i les seues dificultats per a trobar espais on desenvolupar els seus projectes.