Tornen els Aperitiver
BE sona · setembre 2015
Ja vaig deixar escrit en algun lloc que totes les històries haurien de començar en un ins- titut. Aquesta ho fa. El 100% de Tulsa Café i el 25% de Verlanga van coincidir en un. Deixàvem arrere els expansius anys vuitan- ta i entràvem en els lacònics noranta, però tot allò quedava al marge si davant nostre hi havia una pilota, un disc o unes cerveses. Reproduir de memòria els diàlegs de Cheers uneix més que qualsevol pacte amb sang i saliva; i una amistat amb aquests fonaments resisteix estoica per molt temps que passe sense veure’ns les cares.
El 28 de setembre de 2013 es van tornar a creuar uns camins que mai deixem de recó- rrer. Julio Bustamante inaugurava els Ape- ritiver. Una iniciativa ideada per José Tulsa, recolzada pel seu soci Raúl i abraçada per servidor i la resta de la família Verlanga (Die- go, Eva i Miguel Ángel). Es tractava d’uns concerts acústics, els dissabtes, a una hora en la qual semblava que mai passava res, les 20h, quan la vesprada encara convida a eixir i encara és prompte per a sopar. A Busta- mante li van seguir les delicioses melodies de Galavera, Paco Tamarit en solitari quan en- cara no actuava com a San Francisco, Llum amb un set plagat de versions de temes de pel·lícules i Maronda a ple pulmó barrejant temes propis i aliens.
Va ser només el principi d’una iniciativa que va anar creixent gràcies als músics que es van sumar. El so era excel·lent, el públic respec- tuós i l’entrada incloïa una consumició. Però sobretot, la nòmina de convidats era un luxe. Encara que centrats en la ciutat de València, vam fer alguna excursió al sud i es van pujar a l’escenari Arthur Caravan i Pep Mirambell. Els últims mesos d’aquesta primera edició va haver-hi més fitxatges forans: Hans Laguna, els xilens Matías Sopa i el gran Parade, que va tancar la temporada i serà l’encarregat d’obrir la nova, el pròxim 19 de setembre.
Per al segon curs aperitivero, 2014-2015, de- cidírem repetir noms el menys possible. I en- cara que Bustamante va tornar a ser el mestre de cerimònies; Alberto Montero va tornar per Nadal; Polonio i Tórtel ens van ajudar a bufar veles; i Paco Tamarit (ara sí com a San Francisco) i Cisco Fran (La Gran Esperanza Blanca) van lluir repertori i proposta diferent de l’any anterior, ho complirem amb escreix. A més, aprovàrem una assignatura pendent i els grups en valencià van augmentar consi- derablement. Tot açò té una lectura que no caldria passar per alt. L’escena musical de la ciutat (i voltants) gaudeix d’un magnífic es- tat de salut.
La selecció de les bandes només atén a un criteri. Ens han d’agradar el que fan. Tant a Tulsa Café com a Verlanga. Intentem seguir certa línia de programació per allò de dotar de personalitat a l’Aperitiver. Així de senzill, que no simple. I el dia que no ocórrega haurà arribat el moment d’abandonar-ho, perquè una rutina relacionada amb la música és com arrancar-li el panxell d’una mossegada.
Una de les majors satisfaccions dels Aperiti- ver, plaers musicals a un costat, és descobrir a membres d’altres grups com a públic. O la relació que s’estableix entre espectadors i músics una vegada acaba el concert i com- parteixen algun refrigeri líquid o la signatura del disc que acaben de comprar en la barra. Personalment, afegiria el privilegi d’assistir a les proves de so, en les quals, junt alguns mo- ments nerviosos provocats per algun instru- ment que no arriba, es viuen petits instants irrepetibles dels quals costa despertar. El 19 de setembre torna aquesta màgia.
