Nunca Mejor Dicho

BE actua · maig 2015

Nunca Mejor Dicho
Stand-up comedy

Entrevista a Arnau Soler
per Julia Reoyo

Foto: Caixa Fosca

arnausoler.es
facebook.com/arnausolercomico
twitter.com/arnausoler97

Valencià

‘‘La reacció més habitual en qualsevol persona quan s’assabenta que fas comèdia sol ser: ‘Fas monòlegs? Conta’m un acudit!’. La mateixa escena que en la pel·lícula Buscant a Nemo quan s’assabenten que son pare és un peix pallasso. Encara que a vegades, van un pas més enllà. Fa poquet, em preguntaren: ‘Quan ixes a lescenari, ets tu mateix o fas un personatge?’. La meua resposta va ser que evidentment, no era jo, que era una cosa així com que si jo de normal era un verdader idiota, quan eixia a lescenari era mil vegades més idiota. A més, els humoristes, sovint, no estem dhumor. També ens esguita laigua bruta quan passen els cotxes arran de les voreres i també sens moren els cactus. I supose que eixir a un escenari és la nostra forma de trobar el que busquem, perquè ens passem la vida Buscant a Nemo’’.

Arnau Soler, com va començar tot? Parla’m de tu.
Arnau Soler és un xaval senzill, de barri, que estudia Sociologia i Direcció d’Escena i que des de ja fa uns pocs anys recorre pubs, bars i sales, fent Stand-up comedy.

Com sobrevius en la jungla? Sempre vas voler ser monologuista?
Vaig tardar a ser conscient que volia dedicar-me a tot açò. Però supose que com quasi tots els artistes, al principi és només una manera de desfogar-te i t’encanta. Després t’adones que pot ser la teua professió. Però no és una errada de l’artista, és una errada de la societat que ens clava al cap des de xiquets que ens hem de dedicar a alguna cosa que odiarem, i el nostre treball només serà una forma de fer diners… Jo realment em vaig adonar que volia dedicar-me a açò, quan m’assabentí que no feia falta alçar-se prompte al matí, i no tenia uns horaris establerts, perquè els horaris i jo, no som massa bons amics.

Quan i com et vas llançar a un escenari?
Xafar un escenari, es tarda, perquè en la majoria de pubs o bars, com a molt hi ha una tarima, i no sol ser sempre així… Començar vaig començar quasi com una broma. Vaig fer una actuació per a uns amics, sense saber que era un monòleg, i va ser un desastre, evidentment. Uns mesos després, veient la televisió vaig entendre que aquell desastre que vaig fer pretenia ser un monòleg… pretenia… Ja un any després, vaig començar a actuar per bars en Benimaclet, i la primera vegada que vaig cobrar, van ser 7’5€, dels quals estic més orgullós que tot el que haja cobrat fins ara.

Quins són els teus referents?
El que més em representa és J. J. Vaquero, de Valladolid, més que res perquè és un còmic real i té un ritme increïble. I ací en València, sense cap dubte, Diego Varea, amb el qual tinc molt bona relació i de fet, he aprés moltíssima comèdia d’ell. Després, ja internacionalment, crec que el millor còmic d’Stand-up del planeta és Louis C.K., em pareix un verdader geni…

Què és l’humor per a tu? Riure’s d’un mateix?
És una forma de vida. Una manera de veure el món, que de normal sol ser la millor manera. I d’escopir a la realitat. Riure
s de tots. Perquè riure’s dels altres també és una forma de riure’s d’un mateix.

Riure’s dels altres té els seus límits?
Els límits els posa el públic. I sí, alguna vegada he pensat que anava a costar-me eixir de la sala, viu. Una vegada, per fer una broma sobre el València, un xaval em va comentar que li havia encantat l’espectacle, però per la broma sobre el València m’haguera rebentat el cap.

Quin ús fas de la improvisació?
Improvise molt. Perquè m’agrada i perquè si tots els meus espectacles foren completament iguals, m’avorriria la tercera vegada que els representara.

Als teus monòlegs parles de Benimaclet, conta’ns.
Parle sobre Benimaclet perquè parle sobre el que conec i sobre el que visc. Conte vivències amb els meus col·legues de Benimaclet, que són tots uns fumats.

En quin lloc t’agrada més actuar?
Sempre dic que tots els monologuistes tenim una sala que és com la nostra llar, en la que hem actuat moltíssimes voltes i on sempre que actuem, rebentem, i en la que sabem que podem dir qualsevol cosa que se’ns ocorre. En el meu cas és Kaf Café, sense cap dubte.

Una frase cèlebre?
En la vida se pueden hacer muchas cosas. Después, ya no’. (López)

Castellà

La reacció més habitual en qualsevol persona quan s’entera de que fas comèdia sol ser: “¡¿fas monòlegs? conta’m un acudit!”. La mateixa escena que en la película ‘Buscant a Nemo’ quan s’enteren que son pare es un peix pallasso. Encara que a vegades, no es queden només ahí. Fa poquet em preguntaren: “quan ixes a l’escenari, ¿ets tú mateix o fas un perssonatge?”. La meva resposta va ser que evidentment, no era jo, que era una cosa així com que si jo de normal era un verdader idiota, quan eixía a l’escenari era mil vegades més idiota. A més es que els humoristes també a vegades no estem d’humor, també ens esguita l’aigua bruta quan passen els cotxes a ran de les voreres y també se’ns moren els cactus. I supose que eixir a un escenari es la nostra forma de trobar el que busquem, perque ens passem la vida ‘Buscant a Nemo’.

– ¿Cómo empezó todo? Háblame de ti.

Arnau Soler, es un xaval senzill, de barri, que estudia Sociologia y Direcció d’Escena y que des de ja fa uns anyets recorre pubs, bars y sales, fent stand up comedy.

– ¿Cómo sobrevives en la jungla? ¿Siempre quisiste ser monologuista?

Vaig tardar en ser conscient de que volia dedicar-me a tot açò. Però supose que com quasi tots els artistes, al principi es només una manera de desfogar-te i t’encanta. Després t’adones de que pot ser la teva professió. Però no es un error de l’artista, es un error de la societat que ens clava al cap des de xiquets que ens hem de dedicar a algo que odiarem, y el nostre treball només serà una forma de fer diners… Jo realment em vaig adonar de que volia dedicar-me a açò, quan m’adoní de que no feia falta alçar-se prompte pel matí, y no tenia uns horaris establerts, perquè els horaris i jo, no som massa bons amics.

– ¿Cuándo y cómo te lanzaste a un escenario?

Xafar un escenari, es tarda, perque en la majoria de pubs o bars, com a molt hi ha una tarima, i no sol ser sempre així… Començar vaig començar quasi com una broma… vaig fer una actuació per a uns amics, sense saber que era un monòleg, i va ser desastre, evidentment. Uns mesos després, veient la tele vaig entendre que aquell desastre que vaig fer pretenia ser un monòleg… pretenia… Ja un any després, vaig començar a actuar per bars en Benimaclet, i la primera vegada que vaig cobrar, van ser 7’5€, dels quals estic més orgullós que de tot el que haja cobrat fins ara.

– ¿Quiénes son tus referentes?

El que més em representa es J. J. Vaquero, de Valladolid, més que res per que es un còmic real, i té un ritme increïble. I ací en València, sense cap dubte, Diego Varea, amb el qual tinc molt bona relació i de fet, he aprés moltíssima comèdia d’ell. Després, ja internacionalment, crec que el millor còmic d’stand up del planeta es Louis CK, em pareix un verdader geni…

-¿Qué es el humor para ti? y ¿Reirse de uno mismo?

Es una forma de vida. Una manera de vore el món, que de normal sol ser la millor manera. Y d’escopir a la realitat. Riures de tots. Perque riures dels demés també es una forma de riures d’un mateix.

– Reirse de los demás y sus limites ¿merecido?

Els límits els posa el públic. Y sí, alguna que altra vegada he pensat que m’anava a costar eixir de la sala viu. Una vegada per fer una broma sobre el València, un xaval em va comentar que li havia encantat l’espectacle, però per la broma sobre el València m’havera reventat el cap.

– ¿Qué uso haces de la improvisación?

Improvise molt. Per que m’agrada, i per que si tots els meus espectacles foren completament iguals, jo m’avorriria la tercera vegada que el representara.

– En tus monologos hablas de Benimaclet, cuéntanos.

Parle sobre Benimaclet, perquè parle sobre el que visc i sobre el que conec. Conte vivències amb els meus col·legues de Benimaclet, que son tots uns fumats.

– En qué lugar te gusta más actuar?

Sempre dic que tots els monologuistes tenim una sala que es com la nostra llar. En la que hem actuat moltíssimes voltes, i que sempre que actuem, rebentem, i en la que sabem que podem dir qualsevol cosa que se’ns ocorre. En el meu cas es KafCafé, sense cap dubte.

– ¿Una frase célebre?

“En la vida se pueden hacer muchas cosas. Después, ya no.” (López)

També pot interessar-te