Torreta de Miramar

BE conta · abril 2015

Benimaclet Conta
Un barri que conta la seua pròpia història
benimacletconta.com

Podreu trobar aquest lloc a…
Carrer Torreta de Miramar

Text i foto facilitats per:
Alba Sanchis / AAVV de Benimaclet

Gràcies a Teresa Antón i Amparo Laguarda nascudes en el Miramar i filles dels seus últims habitants (Jose Antón Medina i Francisco Laguarda), hem pogut reconstruir la història d’aquest edifici desaparegut.

L’alqueria tenia una torre des d’on es veia perfectament la mar, d’ací el seu nom. Estava dividida en dos habitatges arrendats. En la part més senyorial estava la família Antón que va instal·lar allí una granja avícola i en la part més camperola, va viure la família Laguarda durant diverses generacions. El conjunt anomenat ‘El Miramar’ el componien diverses cases més, inclòs el ‘Molino del Morenico’ en desús des del segle XVIII però habitat per la família Estal. El Miramar quedava separat de Benimaclet per sendes i hortes formant una xicoteta barriada.

La coberta de l’alqueria era de teula moruna, culminat per la torreta a la qual s’accedia per una escala de caragol de fusta. En la part de la família Laguarda, una gran porta de fusta davall un arc morisc donava accés a un gran corredor amb sostres alts i diversos arcs més per on entraven els carros i animals al corral. Tenia un menjador-cuina, amb una gran ‘llar’ i quadra per a cavalls de cultiu, porcs, gallines, conills i alguna vaca. A més de treballar la terra també tenien en l’andana, cucs de seda, un complement econòmic molt típic de l’agricultura valenciana en aquella època.

La família Antón accedia per l’entrada principal, on hi havia una escalinata que donava pas a diverses habitacions. El paviment de la casa estava fet amb rajoles formant mosaics. L’habitació principal, que se situava damunt de l’entrada, tenia un gran balcó acabat amb marquesines, amb fustes tallades a l’estil àrab. La porta, en forma redona, tenia un gran arc. Tenia també un gran pati amb una cuina (llar), amb un pou i una xemeneia. A més, tenia un forn morú on es coïa el pa i es feien tots els dolços. No se sap de quina data era la construcció, però per descomptat, es podia afirmar que tenia, si no era una procedència àrab, una gran herència d’aquesta cultura.  

Parlar amb Amparo i Tere és tornar a un Benimaclet en què els veïns formaven part de la família. Ens compten amb enyorança com les comoditats escassejaven. L’alqueria no disposava d’aigua corrent i el pou feia de frigorífic refrescant la fruita, l’aigua i fins a la carn. Somriuen al recordar el ‘comú’, una espècie de lavabo que no era més que un banc amb un forat que donava directament a una séquia. Recorden la figuera de la porta, que donava bona ombra a l’estiu i on es reunien tots els veïns del Miramar a ‘prendre la fresca’.

Va ser en 1970 quan informaren les dues famílies que els anaven a desnonar. Ni Francisco que va morir anys abans ni José que va morir eixe mateix any, van veure el fi de la seua volguda alqueria.

    

Així, Benimaclet va veure desaparéixer en 1971, una alqueria destacada per la seua singularitat i bellesa. Hui en dia, el carrer on s’ubicava porta el seu nom per a recordar la seua existència.

També pot interessar-te