MacGuffin de Fresa

BE de cine · abril 2015

MacGuffin de Fresa
facebook.com/macguffindefresa

Elena Álvarez-Ossorio
Azulcasirojo
elenaalvarez@azulcasirojo.com
facebook.com/Azulcasirojo
azulcasirojo.com

Extracte d’una entrevista d’Elena Álvarez-Ossorio a Alejandro Portaz sobre un cinefòrum que aquest va fer a Benimaclet, en sa casa i que va tindre una particularitat: cada setmana que passava anava menys gent però anava tenint més adeptes a les convocatòries, escrites en un llenguatge retro-absurd. Tot això s’arreplega en un llibre que va autoeditar en 2012 Alejandro, del mateix nom que el cinefòrum.

(…) Aquest mes hem volgut citar-nos per a anar al cine. La primera proposta de gran pantalla ve en un format aparentment xicotet. Dic xicotet perquè MacGuffin de Fresa, el nou llibre que Alejandro Portaz, quasi cap en la palma d’una mà. Amb Alejandro, per a mi l’home de mil cubs, he tingut, a més, el plaer de conversar una estona. I això dels mil cubs ho dic, no sols per la seua formació i trajectòria multidisciplinar (creatiu, actor, escriptor, director de cine, empresari, …) sinó perquè en la conversa es va obrint com una xicoteta nina russa però de formes geomètriques. Encara que en aquest cas, la figura no s’obri com les nines cap a dins, sinó cap a fora, expandint-se i ocupant a poc a poc tot l’espai com si fóra un quadre cubista.  

Elena Álvarez-Ossorio: Cada vegada que escolte la paraula MacGuffin de Fresa imagine una espècie de magdalena enorme molt dolça. No obstant això, sé que és una expressió que explica alguna cosa relativa al cine. Què desperta la fam d’un MacGuffin de Fresa, cinèfil?

Alejandro Portaz: Sobretot el desig d’assistir a una sessió de cine molt especial. En acabar la peli es comenta, es compten curiositats i això. Eixa és la part del cinefòrum. I per un altre lloc, desperta el joc: en anomenar la Fresa (el cognom), a part d’endolcir-ho un poc més, remetem al berenar (açò s’acompanya amb el nom: MacGuffin). I ve al pèl perquè en el nostre cinefòrum sempre hi ha alguna cosa per a picar. El macguffin, o mcguffin, o magufin és un terme cinematogràfic creat per Hitchcok per a introduir un element en el film que resulta anodí però que és fonamental per a filar l’historia… I sí, és cert, jo també pense en magdalenes. Eixos muffins tan deliciosos!

EA: Ens has parlat de les ganes de jugar, d’emocionar-se, de compartir, d’alimentar-se (berenars)… podríem dir que aquests són els ingredients d’una nutritiva vida creativa?

AP: Has donat en el clau. L’ingredient que tu bé has suggerit de ‘vida creativa’, seria per tant, les ganes de crear. I si és des de lhumor, per mi genial.  

EA: Com es converteix una cosa irrellevant i anodina com un macguffin en una història per a ser comptada?

AP: És una excusa per a arribar al moll de la història. Quan volem adonar-se’n, ningú ens ha explicat el perquè d´eixe macguffin, però ja estem en un altre lloc, amb la història més filada, amb els personatges evolucionats… Ens sorprenem. En la vida real, eixa que va paral·lela al cine, estem rodejats de macguffins. Eixes xicotetes excuses que fan que la roda de la vida continue girant.  

EA: Després de conéixer l’existència d’aquest llibre i de saber més d´ell, m’han entrat moltes ganes d’anar al cinefòrum. Hi haurà segones parts de MacGuffin?

AP: La gent ho demana constantment, ja us comptaré. Mentrestant, jo continue tenint la meua dosi de cine setmanal, amb o sense MacGuffin.

EA: Quina pel·lícula em recomanes per a després d´aquesta entrevista? Podries enviar-me una convocatòria a l’estil ‘MacGuffin’ improvisada ara, per a parlar-me d´ella?

AP: Hui et recomanaré una pel·lícula que ni tan sols he vist. Però l’he olgut lleugerament navegant amb un velero bergantín en la basta web. El seu director, Hong Sang-soo, és un senyor i no un pela-alls. El chavalote, coreà i amb ventalls en lloc de falda, proposa una pel·lícula íntima, amb la no tan xicona Isabelle Huppert repartint drama i trama. Imprescindible la seqüència del botó i el plat de llentilles. Mai el cine va veure eixa acumulació de suspens i socotrocos. Però sí que va veure un tren arribant a l´estació i a uns senyors francesos fugint de la sala. Por al futur 3D? Tal vegada va ser açò, o un plat de llentilles. Esperant a casa. Era l’hora de menjar. I no d’esperar al tren. Agraït, Sta. Álvarez-Ossorio, per permetre’m compartir aquesta xarrada amb vosté. Espere que gaudisca del meu llibre, del berenar, de la creativitat i d’eixos silencis, de vegades tan sonors.

Au revoir, McF

També pot interessar-te