Fa uns anys vaig comprar per casualitat una bossa de dona de segona mà, en una subhasta informal,  per un euro. En aquell moment només volia augmentar el preu de la venda però, com que ningú va voler aquell producte, me’l vaig haver de quedar. Allò pareixia en principi una compra inútil més de les que massa vegades fem, però no. En arribar a casa, a Benimaclet,  vaig descobrir que dins de la bossa hi havia molts papers i, entre ells, dues cartes de suïcidi datades del 1946 en les que una persona, que firmava sense cognom ni adreça, anunciava la seua mort. Les causes: la desesperació després d’haver passat per la guerra, els camps de concentració i la mort de la seua família. S’acomiadava especialment d’una xica, Lolita, i demanava als seus amics que comprengueren el seu últim acte. Les cartes, meravellosament redactades amb una prosa exquisida, estaven en els seus sobres, amb les adreces dels destinataris, amb segell i sense enviar. Clar, allò plantejava molts misteris:  Qui era l’autor? Per què va voler morir? Per què les cartes no havien estat enviades? Què havia passat amb aquest home? Qui era Lolita? Moltes preguntes i molt poques respostes. Tal vegada per la meua pròpia història familiar,  tal vegada per pura curiositat, vaig decidir investigar i desvetllar la vertadera història que hi havia darrere eixes cartes. I com que sóc del gremi, ho gravaria tot. Així va ser el començament del gran viatge del documental “El último abrazo”, nominat als Goya 2015.

Des del principi sabia que era una història tan interessant d’investigar com difícil de finançar així que vaig decidir optar per la manera més ràpida, senzilla i honesta d’aconseguir diners: contagiant de la meua energia als altres. En pocs dies vam formar un equip i vam començar a buscar finançament a través d’una coneguda plataforma de micromecenatge. I afortunadament vam aconseguir els diners amb relativa facilitat. En aquell moment no sabíem on ens portaria la investigació. No sabíem si arribaríem enlloc, si descobriríem la identitat de l’autor, si esbrinaríem encara que fóra un poc, les raons que el van portar a voler llevar-se la vida. Va ser una decisió arriscada gravar el que anàvem fent, sense saber on ens portaria el següent pas. I ens va portar molt lluny, més del que pensàvem. Des de Benimaclet, des del Café EnBabia on transcorre la primera seqüència (gràcies, Pablo i Julia), fins a la fi del món. Literalment. Tot per a conéixer un poc més el nostre passat, que és conéixer i explicar-se el nostre present.

És difícil escriure aquesta història sense emocionar-se. Moltes vegades fem les coses de la vida només mirant el pròxim pas. Quan passa el temps Quan passa el temps t´adones que el que vas fer en el passat, ha esdevingut una de les experiències més intenses de la teua vida. Ara, quan escric aquestes paraules, “El último abrazo” està nominat als Goya 2015. És un reconeixement a un treball, pot ser imperfecte, primerenc i artesanal, però sobretot honest.