Vicent Colonques

sona · gener 2016

vicentcolonques.bandcamp.com

•vicent colonques a spotify

facebook.com/vicent.colonques

monkesmusic.com

No et perdes:

Vicent Colonques en concert
Dijous 22 de gener. 21:30 enBabia
C/ Rafael Tramoyeres, 6

Valencià

Compta’ns d’on véns, per què estàs a València. Vaig nàixer a Vila-real (Castelló), però fa ja més de vint anys que visc a València. Huit d’ells en Benimaclet, en els carrers Poeta Altet, Utiel i Els Santos. Vaig vindre per a estudiar arquitectura en la Politècnica i em vaig quedar.

Quin va ser el teu primer contacte amb la música? Mon pare és cantant, vaig créixer embolicat de música i d’instruments. Considere que el músic naix i després es fa. Ara tinc dos fills i el de quatre anys, l’altre té quatre mesos, toca la bateria des que tenia poc més d’un any. Segurament ell tampoc tindrà consciència de quan va començar a ser músic.

Has vinculat l’arquitectura amb la música? Sempre, sobretot des del llenguatge. Per exemple, quan explique als meus alumnes com funciona un tema en el Jazz, ho compare amb una estructura, si la con- troles sabràs per on caminar segur.

En quins projectes estàs treballant ara?

Destacaria el meu nou trio com a líder. I, a banda, molta varietat en els projectes, com, per exemple, estic junt amb el meu germà, Jordi Colonques, amb Ximples, treballe habitualment amb Celia Mur, una de les grans veus del Jazz, amb Mike McKoy, Alberto Gambino i també faig música per a publicitat i cinema amb el nom Monkes Music. Viure de la música implica molts fronts oberts.

On t’agrada tocar? Et diré una cosa i no és perquè anem a tocar allí, però l’Enbabia té màgia. Crea una cosa que és molt difícil d’aconseguir, ells han educat al públic, bàsicament t’escolten. L’Enbabia, per a mi, és també un centre d’experimentació on hi ha confiança mútua.

Una cosa que sempre volies fer però mai has fet. No em ve res al cap. En la meua carrera sempre he sigut molt formiga, molt d’anar construint i així, més tard o més prompte, acabe fent allò que volia.

Una última frase. La música és un llenguatge i eixe llenguatge hem d’usar-ho per a dialogar i no per a convertir-ho en un monòleg.

Castellà

Cuentanos de donde vienes, ¿por qué estás en Valencia?

Nací en Villarreal (Castellón), pero hace ya más de veinte años que vivo en Valencia. Ocho de ellos en Benimaclet, en las calles Poeta Altet, Utiel y Los Santos. Vine para estudiar arquitectura en la Politécnica y me quedé.


¿Cuál fue tu primer contacto con la música?

Mi padre es cantante, crecí envuelto de música y de instrumentos. Considero que el músico nace y luego se hace. Ahora tengo dos hijos y el de cuatro años, el otro tiene cuatro meses, toca la batería desde que tenía poco más de un año. Seguramente él tampoco tendrá conciencia de cuando comenzó a ser músico.


Has vinculado la arquitectura con la música?

Siempre, sobre todo desde el lenguaje. Por ejemplo, cuando explique a mis alumnos cómo funciona un tema en el Jazz, lo compare con una estructura, si la con- troles sabrás por donde caminar seguro.


¿En qué proyectos estás trabajando ahora?


Destacaría mi nuevo trío como líder. Y, además, mucha variedad en los proyectos, como, por ejemplo, estoy junto con mi hermano, Jordi Colonques, con Tontos, trabaje habitualmente con Celia Mur, una de las grandes voces del Jazz, con Mike Mckoy, Alberto Gambino y también hago música para publicidad y cine con el nombre Monk Music. Vivir de la música implica muchos frentes abiertos.


Dónde te gusta tocar?

Te diré una cosa y no es porque vamos a tocar allí, pero el Enbabia tiene magia. Crea algo que es muy difícil de conseguir, ellos han educado al público, básicamente te escuchan. El Enbabia, para mí, es también un centro de experimentación donde hay confianza mutua.

Algo que siempre querías hacer pero nunca has hecho. No me viene nada a la cabeza. En mi carrera siempre he sido muy hormiga, muy de ir construyendo así, más pronto o más tarde, termine haciendo lo que quería.


Una última frase.

La música es un lenguaje y ese lenguaje debemos usarlo para dialogar y no para convertirlo en un monólogo.

També pot interessar-te