Sinestesia sin anestesia
BE actua · gener 2015
Parlem amb Fran Tarín, director de Sinestesia sin Anestesia. En què consisteix aquesta obra? Es tracta de cinc peces de teatre contemporani extretes del text d’un autor espanyol, Rodrigo García. Els alumnes han treballat i creat la construcció dels seus personatges i escenes a partir del text. Són reflexions individuals, molt crítiques i prou radicals. En aquesta obra l’actor té el paper d’actor creador, ja que segons el que han vist en la lectura, han creat el seu personatge i la història.
Quina llibertat! Compartir és humà, no? Vull dir que hi haurà moltes persones que entenguen la mateixa idea que l’actor ha volgut expressar amb el seu text, altres que s’identifiquen més amb la lectura de l’actor, inclús poden traure les seues pròpies a partir de l’obra i pot ser que no tinguen res a veure amb les lectures anteriors.
Creus que aquesta obra és especialment suggerent? Totalment, tot el que és con- temporani està fet per a això. És l’espectador, l’actor, el director, el de les llums… cadascun aportant punts de vista dife- rents que es van fusionant i van generant nous punts de vista. Tot s’inicia amb un text evidentment. Pot ser molt anàrqui- ca i caòtica, i per això a molta gent no li agrada el teatre contemporani. Nosaltres per exemple componem tota l’obra amb només cinc cadires.
En quina manera es relacionen les 5 peces? Hem transposat les 5 peces amb un text que s’anomena la Jardinería Humana, tots els textos són de Rodrigo García, tot ix de la mateixa ment perversa… Aquests textos són una espècie de pensaments i una teràpia psicològica. Comencem tot amb una xicoteta investigació que vàrem fer sobre la sinestèsia, de fet, d’ací ve el títol de l’obra, perquè en les transicions afegim elements basant-nos en ella.
Aquesta obra està dirigida a un públic en concret? En realitat ho pot veure to- thom, és més, el que tinga més coneixe- ments de teatre contemporani pot ser que ho disfrute menys, perquè estarà pendent de totes les segones lectures. Jo com director, el teatre contemporani no és un gènere que m’agrade, però com a profes- sor ho he de treballar igual. Personalment m’agrada més la comèdia, eixe és en realitat el meu estil.
